no hi ha racó ni estada
ni clau ni forrallat
ni porta ni filat que m´hi tinguin tancada
El meu món te el color
de l´arc de l´esperança
no hi fa fred ni calor
car ho caldeja tot la llum d´una mirada
Si véns et dono la mà
tu l´hi pots donar a un altre
l´altre al de mes enllà
i aquest/a a un altre i un altre i un altre
En el meu món la gent
s´entenen sense parla
no hi han normes ni lleis
ni lluites ni venjances
Jo penso cada nit
que voldria quedar-m´hi
que ens hi quedéssim tots
3 comentaris:
Variacions a la poesia de la Mon.
El meu mon es molt petit,
on arriba la mirada.
La vida ha esborrat
la ratlla de la montanya.
El meu mon te el color,
de la dona la mirada.
No hi fred ni calor,
te el caliu de la trobada.
Acaricio els seus cabells,
tu fas mitja, concentrada.
I van rodant els cabdells,
d'olor d'ermita tancada.
En el meu mon, la gent,
no utilitza la parla,
per què sempre, el vent,
te l'ultima paraula.
Jo no penso cada nit,
la jornada ha estat prou llarga
i les hores han rendit,
la solitud de la carga
Mon, germana. M'has emocionat!.
He de fer una confessió:
Vaig llegir la teva poesia, pensant que l'autor era el Joan Croses....
Perdonam.
S'hem varen "enganxar" els dos últims posts teus i vaig entendre que era un de sol.
Preciosa poesia !.
M'agrada molt, de veritat.
Ah!.
No estic d'acord amb en Carlos. No s'ha de variar el que es genuí d'un altre i aquest altre n'és l'autor..
Carlos:
Tens sobrades dots com per no haver de "plagiar" ningú.
Ja està, ja hi he dit la meva!.
Arreveure!.
Mare, precioses!!!
(la poesia i tu)
Publica un comentari a l'entrada