"Can Canalla", els pallassos, els nens i els adults

Avui ha tocat anar a veure una obra satírica-festiva adequada per a nens i per adults, divertida, enginyosa, distreta i amb dos actors per el meu gust molt encertats en els seus personatges.

L´obra de una hora justa de durada fa riure als petits i disfrutar als grans. Perquè no n´hi ha mes d´aquestes? Perquè portar als nens a espectacles adecuats per a ells suposa moltes vegades un sacrifici per els adults?

Un "BRAVO" per la Minerva Ruca-vella (la millor cuinera del mon...bé, no, com diu ella la millor del univers) un "OLÉ" per el Serafí Merengue (el dòcil i sofert ajudant) i tota la meva simpatia per el restaurant de "Can Canalla" al que dono una constel-alció d´estrelles perquè si existís en tindria de segur milers.

Proverbi Japonès

M´han enviat aquest proverbi i m´ha agradat, per aixó el vull compartir.

"Semblem bojos tant si ballem com si no, llavors, perquè no ballar?"

A mi m´agrada el "baile agarrao", la sardana perquè s´agafen les mans, el flamenc perque es visceral, la jota perquè es vistosa, el tango perquè es sensual, el vals perquè es eteri.....i tantns i tants d´altres...

Vols ballar una dansa amb mi sense mai parar?

Petons per tot-hom.

Les ales i el Cabrerés

Emigrem, l´Àngel i jo (guapos a la foto eh?). Emigrem per apropar-nos mes a la muntanya al cel sense boires, al cant dels gripaus, a les nits estrellades...a tantes cosses! i ho fem de gust, amb il-lusió.

Prop nostre tots vosaltres, els que estimem i casa nostra serà com sempre casa vostre (veniu amb una ampolla del que sigui nosaltres hi posem les copes encara que siguin de plàstic i el caliu del nostre amor).

Que es prepari el Cabrerés, que tremolin els esquirolencs...jejeje

Ales preparades! Diposit d´il-lusió ple! Cel sense núvols! Pistaaaaaaaaaaa

Valor económic dels regals

S´acosten festes i això em fa pensar en els regals que es faran. Amics invisibles, Nadal. Reis...i penso en el valor econòmic de un mateix regal fet per persones diferents.

El meu regal fictici costa 200€. Aquest mateix regal m´el fan a mi quatre persones diferents (ja m´agradaria ja que això fos cert), però cada una es diferencia de l´altre en una cosa important...els seus ingressos!

La primera persona que em fa el regal tè uns ingressos mensuals de 1000€, o sigui que em fa un regal del 20% del seu sou.
La segona persona ingressa al mes 2.800€ el que l´hi suposa una despesa per el meu regal del 7,14% del seu sou.
La tercera persona es una privilegiada que tè un sou de 3.000€ mensuals. Percentatge del meu regal 6,666%
I la quarta es un futbolista de primera divisió peró de un club molt modest i cobra 6.000€ al mes (je,je,je). El meu regal l´hi ha costat el 3,333% del seu sou.

Ja no m´atreveixo a contar el percentatge si el mateix regal m´el fes en Bill Gates!!!

I això em fa pensar en el valor sentimental del mateix regal. En el valor emotiu de tots els regals. Dels que es fan per força, per obligació, per compromís o amb el cor i els sentiments.

No vull regals que costin diners! No vull regals sense cor! Vull aquell dibuix mal fet, el cargol buit que em regalen cuasibè cada dia els meus nets, vull la fulla seca o la flor del "pijallits" que em donen amb un somriure i em diuen...per tú iaia!

Cargol versus llimac

S´en veuen pocs de llimacs. Potser com que no ens els mengem tampoc ens preocupa massa si son molts o pocs però a mi em cauen be. Son els nudistes del mon "cargonil", uns desenfadats no hi ha dubte, potser també un xic inconscients lliures i bohemis.

Si no fan fàstic (a mi gens) els agafes i tendeixen a escapar-s´et de les mans però no sense deixar empremta

Em sento llimac mes que cargol. Com deu ser el femení de llimac? Ah si es clar! lli-maca. O sigui i per definició una" maca" en un llit amb llençols de lli.

Em raó em sento llima-ca!

Per això i per moltes altres coses trenco una llança a favor dels llimacs!

Esperar-tenir-recordar

Espera que pot ser dolça, impacient, angoixant, il-il·il·lusionada, temorosa, tendra, amarga, llarga ...els fets importants de la vida, els que trencan la rutina son com en una novel-la la trama, el nus i el desenllaç

Tenir, o sigui entrar en el nus de la historia, del fet, de la experiència que es viu en el moment i gaudir-ne o patir-la acer tar o errar estar-ne orgullós/sa o penedit/da ...en tot cas apendre!

Recordar el fet durant molt o poc, quedar marcat o gaudir d´aquest record, voler-lo reviure o fugir-ne...seguir aprenent!

I curiosament no hi ha un "The End" en moltes de les nostres vivències. Queden com petites finestres obertes en el pensament i en el cor per bé o per mal i cal guardar-les com un tresor o com una falsa moneda, tan se val, perquè la fi de cada història intima coincidirà amb el nostre final.

Sempre hi ha algun secret!

...i vaig millorant. Segons el meu entrenador ja no espero la pilota al estil "RoboCop" ara m´acosto mes a un figurant del video de Michael Jackson "Thriller" . Aixó m´ha possat contenta perqué si no recordo malament tenen bastanta flexibilitat, oi que si?...digueu-me que si...digueu-me que Siii, DIGUEU-ME QUE SIIIIIIII

En realitat perquè faig classes de tenis a aquestes altures de la meva vida? Doncs perquè em diverteix, perquè fa que els dissabtes al matí em llevi dora i amb il-lusiò, perquè encara no sé que ve després del Thriller i perquè la vida es un jóc de pilotes i vull estar preparada!

Jocs

Estíc enganxada. Em passat el món 1, el 2, el 3, el 5, el 7 i part del 8 però hi han passadissos amagats que no ens deixen accedir al món 4 i al 6...Hiii, snif! snif!, jo..r!

Ens cau bè la princcessa Daisy
No ens  fa gaire nosa el Yoshi
El Koopa ens ajuda si aconseguim clicar-lo
Es antipàtic el fantasma Boo
El Bowser es realment incordiant, tan punxegut ell
Les flors Piranyes no tenen cap gràcia realment no ens fan cap falta
El Dry Bones es massa persistent, el xafes, es desmunta en mil ossets i si l´hi dones una mica de temps reviu tan eixerit com si res
En Lakitu cavalcant sobre el seu núvol i tirant mortífers bombes es realment ODIOSSS

I així un llarg etcètera d´entrebancs per passar  una sola pantalla. Ai senyor!

Lo bo del cas es que els meus nets creuen que jo SI que puc passar totes les pantalles i quan estan tips de patir els avatars de la mala sort em passa'n la Nintendo i amb aquelles carones irresistibles em pregunten...iaia, ens  la passes?

I es que es tan dur ser una iaia màgica...als ulls dels nens i amb una Nintendo a la mà!

El Mur de Berlin

Quan l´Àngel i jo varem anar a Berlín la ciutat ens va sorprendre. Recordo que va ser la primera vegada que volava en un avió en el que en cada moment el monitor de vídeo ens indicava  quin lloc estàvem sobrevolant, la altitud, la temperatura exterior i el temps previst d´arribada. Volàvem amb Air Berlín i quan teòricament ja sobrevolàvem la ciutat i l´avió començava la maniobre d´apropament jo vaig dir-l´hi a l´Àngel que no entenia res.
Teníem d´aterrar en un dels aeroports mes propers a la ciutat i des de el cel l´únic que es veia era verd i mes verd.

-Aquí sota no hi ha cap ciutat -vaig dir al meu fill
No recordo la seva resposta però crec que ell molt intel·ligentment va confiar mes ens els pilots i els sistemes de navegació que en la opinió poc acadèmica de la seva mara i va fer ben fet. Allà baix, amagada sota aquell mantell verd hi havia Berlín.Amb una extensió de 45Km.de Est a Oest , 38 de Nord a Sud i uns 30 llacs, no es extrany que quedi camuflada des de l´aire.

Ens ho varem passar be els dies que varem estar allá i ara ve l´anècdota.

Prop de la Porta de Brandenburg hi han restes del Mur. De fet n´hi ha molt tros de recordatori del Mur de la Vergonya ja que els mes de 40 Km. de llargada han deixat empremta, però es aquí, prop de la famosa porta a on unes plaques recorden alguns dels assassinats per voler-lo creuar. Ens ho estàvem mirant i l´Àngel em va dir.

-Mira mara, l´últim assassinat va morir el dia que jo vaig néixer!-
Varem mirar junts la placa. "Chris Gueffroy assassinat el 5 de Febrer del 1.989"
Una gran sensació de tristessa em va envair. Feia anys, mentre jo abraçava al meu tercer fill una mara plorava la pèrdua del seu.

L ´Àngel semblava afectat per aquesta coincidència i l´hi vaig dir.

-Molta gent va morir aquell dia i molts d´altres varen nàixer la vida es així però mai ningú hauria de perdre la vida d´aquesta manera!-

Varem continuar visitant la ciutat portant al cap i també al cor un record per el Chris Gueffroy, un noi de 21 anys (els que farà l¨Àngel)i per tants i tants que varen morir als peus del Mur.

Els Cementiris

S´entesten en fer-nos por amb els morts, en que els cementiris siguin llocs escabrosos de dia e impossibles de resistir de nits. Halloween, la festa que acabarà amb l´entranyable castanyada es una oda als éssers lletjos i terrorífics. Em costa d´entendre!

Cada dilluns i cada dimecres des que pujo a l´Esquirol a fer de iaia la meva passejada amb el Bru es fins al Cementiri del poble i no es morbositat. Veureu. El Cementiri de l´Esquirol està molt aprop del poble, quasi es confon amb ell i te la particularitat de que al seu davant hi ha un espai verd com de gespa amb pinzellades de flors boscanes. Un pi bord i un parell d´alzines proporcionen al estiu una ombra que s´agraeix i els aglans i les pinyoques que cauen dels arbres son un joguet per el Bru i per la Kala (la gossa)

Des que el Bru, la Kala i jo hi anem a passar l´estona mai hi em trobat ningú que com nosaltres hi vagin per gaudir del entorn però a nosaltres ens agrada poder seure al terra sobre la catifa de fulles amb els aglans i les pinyoques i ens ho estimem més que la sorra i les perilloses pedretes dels parcs infantils.

Un parell de cops em trobat el Cementiri obert i hi em entrat. Allà hi han les despulles dels besavis del Bru i la sensació de tendresa es intensa. Desprès de recordar-los i fer-lis un petó de cara al cel marxem cap a donar l´últim tom abans de anar a casa a dinar.

No ens fan por els Cementiris, no ens fan por els morts...el que cal es ser molt prudent amb alguns VIUS.