dimecres, 2 de desembre del 2009

Tristesa

Només era qüestió de dies que fessin malbé el nostre paradís particular, el del Bru i meu, davant del Cementiri de l´Esquirol.

I no feia cap falta, n´estic segura. Podien haver arreglat l´accés, aplanant el camí de no mes de 300 metres des de l´asfaltat fins a la porta,  era bonic aquell tros entre arbres i herba. Era una bonica entrada al mon silenciós dels que dormen per sempre.


Ah sí ja ho entenc...cal portar el cotxe enganxat al cul fins a la porta de casa, de l´escola, del treball i fins i tot del nínxol!

Curiosament, en una de aquelles casualitats estranyes de la vida, pujava cap a l´Esquirol desprès de uns quants dies sense anar a passeig per aquella zona i escoltava la radio. De cop, una de les cançons que mes m´agraden del Serrat, "Pare" i la vaig anar cantant desprès que es va acabar...

"Pare digueu-me què l´hi han fet al riu que ja no canta
rellisca com un barb mort sota un pam d´escuma blanca....
pare digueu-me què l´hi han fet al  bosc que no hi ha arbres..."

I sí, el cor s´em va omplir de tristesa aquell matí al davant del Cementiri de l´Esquirol.


2 comentaris:

Carlos l'Humil ha dit...

Caminant:
No hi ha camins,els camins es fan al caminar.
El pelegrí a de confessar-te que en la seva vida ha perdut molts camins.
Però uns llimacs, uns ocells o un nen jugant n'obren de nous.

Arda ha dit...

Entenc molt be aquesta tristesa. Es segurament molt semblant a la que m'ha produït a mi, veure el "camí de la Llobeta" sense els seus ametllers, els avellaners, les pedres, les flors i les herbes....
Que lleig que es l'asfalt!....però, que lleig i trist!!.